No sé si puc definir la meva col·laboració amb el Tablao de Carmen com una feina. Tampoc crec que els pugui definir com una empresa. Aquest petit tablao barceloní porta gravat al seu ADN un còctel imprevisible de coses —algunes intangibles, d’altres ben terrenals— que m’han tingut enganxada des del primer dia que vaig creuar la petita porta del Carrer de los Arcos. Vocació, Art, passat, futur, desordre, talents. La seva història, vinculada per sempre a Carmen Amaya i que ja forma part de la història de Barcelona. La seva vocació de cantera, un futur que es construeix dia a dia des de fa 30 anys, en aquella ciutat preolímpica feliç i pròspera, amb cosins i nebots i oncles i avis d’artistes, generacions senceres de famílies gitanes que passen i animen i protesten i piquen de mans i dan gracias a Dios.

Jo també se les donc a la fundadora, Sunchy Echegaray, i a la seva filla, Mimo Agüero, avui totes dues amigues meves, per permetre’m treballar, fotografiar i viure com més m’agrada: sense límits ni fronteres entre les tres coses.