Palmero

A Ramon Cortés li fa mal que algú s’aixequi del seu costat quan seu a l’autobús. És conscient que el seu aspecte fa por. «Però, comadre», em diu, afligit, després de demanar-me permís per adreçar-se a mi amb aquest terme gitano que denota confiança: «Tu ho has vist de seguida, soc incapaç de matar una mosca».

Ramon Cortés va néixer en un pavelló de l’anomenada perifèria invisible de Barcelona. Penjaven llençols per separar les famílies i aconseguir una mica d’intimitat. Anys després es van traslladar a les barraques de Can Tunis. Em diu que ho ha vist tot. Que no té ni un sol record bonic de la seva infantesa. Tampoc de la seva joventut.

No és la primera vegada que posa davant d’una càmera. Ho fa amb calma, regalant-me uns gestos que té estudiats i que funcionen molt bé. Ha arribat a la sessió amb una bossa de plàstic i unes camises de viscosa, enormes, amples, de color taronja i verd llima, que després em penediré de no haver fet servir. Jo el vesteixo amb un coll alt ajustat i peces de Gabriella Collgarments que li queden de por.

M’explica que al llarg de la seva vida ha fet de tot, però que el seu fort, allò que fa bé de debò, és fer de palmero. «Ara ja no es porta, ja no es paga, tothom s’atreveix a picar de mans. Però Peret va dir: “Si em giro i no tinc els meus palmeros enganxats a mi, me’n vaig. Perquè sense palmes no hi ha res.”»